L’any passat, al butlletí del mes de març, explicàvem la pretensió de CASSA de facturar una fuita d’aigua no negligent aplicant un preu especial en comptes del que estableix la llei (mitjana del consum habitual dels últims dos anys) i que els veïns que ho havien reclamat havien rebut com a resposta uns suposats descomptes totalment arbitraris en el pagament d’aquella factura que mai van constar per escrit; en cas de negar-s’hi i continuar reclamant, els veïns rebien com a resposta l’amenaça d’un tall del subministrament d’aigua. Passat aquest any, hem sabut que CASSA finalment els ha hagut de donar la raó. Sabem que aquest ha estat un procés difícil, llarg i angoixant i, arribats a aquest punt, ens preguntem quanta gent al llarg d’aquests anys s’ha pogut trobar amb aquest problema i, simplement, ha pagat el que li han facturat sense reclamar o, com a molt, ha acceptat un descompte d’un preu irreal La concessió del servei municipal d’aigua es va dur a terme l’any 2005 per la via d’una contractació administrativa i per decret d’alcaldia. Veiem sorpresos com l’informe de la regidoria de Serveis Municipals demanava el pas a la gestió indirecta al·legant la baixa mèdica de quatre mesos d’un treballador, les tasques específiques de control de l’aigua, algunes reparacions en la maquinària i un dèficit d’uns 20.000€ en el servei. Excuses. Un mes més tard, es va privatitzar la gestió de l’aigua amb un contracte d’una durada de fins a cinc anys sense opció de pròrroga, tot i que l’actual data del 2012. Ho tenim clar, les concessions de la gestió de l’aigua han estat una opció política que s’han extès com una taca d’oli al nostre país, sobretot a les zones de més població, que és on hi ha negoci: ens trobem davant d'un monopoli natural en el qual el sector privat busca entrar-hi per assegurar-se una clientela captiva i d’uns ajuntaments que estan disposats a entregar la gestió dels seus serveis a canvi de quatre molles. En general, en la gestió privada, l’administració té tendència a demanar més servei al mateix preu a costa de puges posteriors o allargaments de contractes, a desentendre’s del servei i a donar la raó a l’operadora (que té un exèrcit d’advocats) i, sobretot, a cercar finançament a curt termini a través del cobrament del cànon. La tranquil·litat de la gestió a costa d’un preu més car i d’un control opac. Des de la CUP entenem que l’única manera de recuperar la tranquil·litat és assumint el control del servei; l’aigua és un dret humà i un servei públic i no pot ser tractat com una mercaderia.

Recentment, elcritic.cat publicava un article que posava xifres a l’allau d’anuncis i patrocinis d’Aigües de Barcelona davant la possibilitat de remunicipalització a Barcelona i altres ciutats de l’àrea metropolitana: 1,08 milions d’euros el 2017 i 949.000€ de gener a abril d’enguany, posant de manifest fins a quin punt aquestes empreses veuen perillar el seu gran negoci i en el cas del Pla s’ha d’acabar, com a molt tard, el 2022. Perquè, com deia Manuel de Pedrolo, si l’aigua cau, tot floreix.

 Llegeix La Font de l'Esteve núm. 49 en format PDF